[Aquest article segueix al que ja vaig publicar aquí:
http://www.elprincipifederatiu.cat/les-regles-de-les-finances/]
El sistema de pensions és la peça angular del concepte de Seguretat Social que es va guanyar als països desenvolupats després de la Segona Guerra Mundial. La idea bàsica consisteix a garantir que en arribar a una determinada edat (els 60, els 65 anys o més) tothom tindrà un ingrés mensual que li permeti viure, passi el que passi. Amb el temps, a més de la protecció per jubilació, es va afegir una protecció semblant per a les persones dependents, per desocupació i darrerament es comença a parlar de rendes garantides o de rendes universals (no són el mateix però persegueixen el mateix objectiu de donar protecció a totes les persones).
Clàssicament, es considera que hi ha dos tipus de sistema de pensions, el de repartiment i el de capitalització. En el de repartiment les contribucions actuals es destinen a pagar les pensions actuals, i en el de capitalització les contribucions de cada individu s’ingressen a un compte individual per formar part d’algun fons d’inversió controlat pel gestor del sistema.
Seguint la manera de fer inspirada en el keynesianisme, el sistema de repartiment és el que es fa servir a països com el nostre, mentre que el sistema de capitalització és el model adoptat allà on el neoliberalisme s’ha imposat de manera més contundent.
El sistema de capitalització és un sistema privatitzat o privatitzable de pensions que de fet traeix el concepte de Seguretat Social. No és més que un estalvi individual més o menys forçat sobre els ingressos de les persones que en tenen. Un estalvi que, amb els rendiments financers corresponents, cada persona recuperarà quan es jubili en forma d’una paga individual proporcional. Les persones que no han tingut ingressos o han tingut ingressos massa petits com per estalviar un import significatiu de diners, òbviament no poden tenir cap pensió en aquest sistema. I si el gestor del fons de pensions és prou incompetent o desafortunat com per fer una inversió desastrosa, també pot passar que els estalvis dels que sí que han aportat desapareguin o minvin dramàticament, deixant-los també sense pensió.
Per la seva banda, el sistema de repartiment necessita per funcionar a llarg termini que els comptes quadrin, és a dir, que en tot moment les contribucions de les persones ocupades siguin suficients com per fer front amb els compromisos de totes les persones perceptores. Fa molt de temps que sabem que aquest equilibri no està en absolut garantit, i de fet hi ha elements que actualment posen en dificultats creixents al sistema aquí a l’Estat Espanyol:
- La irregularitat de la corba de població. A partir dels anys 70 l’índex de natalitat es va anar reduint després de més d’una dècada de fort creixement, al temps que l’esperança de vida sembla allargar-se. Com a resultat, la proporció de persones més grans de 60, 65 o més anys respecte de les que estan en edat de treballar és cada cop més gran.
- La crisi de l’ocupació. L’evolució del model econòmic a nivell mundial es tradueix en menys necessitat de mà d’obra a tot el Món, i la feblesa de la posició negociadora dels assalariats també dóna lloc a salaris més baixos. Això fa que les contribucions actuals siguin encara més petites del que podrien ser.
Davant d’aquesta situació els governs i els organismes internacionals fan postulats en favor de la reducció de les prestacions, allargar l’edat de jubilació, demanar més anys de cotització per tenir dret a una pensió superior a la mínima i reduir en tot cas l’import de les pensions situant-lo cada cop més per sota de les bases de cotització.
No cal dir que això últim es percep com un conjunt de mesures profundament injustes, vist que durant anys els futurs pensionistes han estat fent possibles (per als pensionistes passats) unes pensions calculades amb uns criteris molt més avantatjosos dels que finalment se’ls aplicaran a ells mateixos. Això visibilitza molt dramàticament una més d’aquestes transferències de rendes intergeneracionals que tant agraden al keynesianisme, però que no tenen gens de gràcia quan no es forma part de la generació beneficiària.
Economistes dissidents com per exemple Vicenç Navarro, assenyalen encertadament que els problemes els trobem en tot cas al model de finançament de les pensions, no a la sostenibilitat de les pensions com a tals. Dit d’una altra manera, les rendes del treball es poden quedar curtes per sostenir la càrrega de les pensions, però l’economia en general, el creixement del PIB, ens diu que el conjunt de l’economia pot continuar fent front sense problemes a aquesta càrrega, només modificant el sistema impositiu sense haver de tocar necessàriament la pressió fiscal global.
Aquesta mesura, treure determinades despeses i transferències del pressupost de la Seguretat Social per finançar-les amb el pressupost general, ja es ve aplicant inevitablement des de fa temps. Per exemple, des de la creació del Sistema Sanitari Públic a Espanya, aquest es va finançar a costa de les cotitzacions a la Seguretat Social de treballadors i empresaris, fins i tot quan a la Constitució de 1978 es va declarar l’abast universal de la Sanitat Pública (ja no només per als treballadors i les seves famílies). Perquè no va ser fins al 1995 que es va reconèixer la necessitat de finançar la Sanitat a càrrec dels pressupostos generals. I també no va ser fins al 2013 que es va veure la necessitat de finançar les pensions no contributives (les de les persones que mai no van cotitzar en el sistema) també a càrrec dels pressupostos generals.
Així es pot afirmar amb bona base que les generacions a les quals ara es diu que no podran gaudir d’una pensió en les mateixes condicions que les generacions últimes, han estat finançant durant dècades no només un més generós sistema de pensions per als jubilats de llavors, sinó una Sanitat Pública Universal i un sistema de protecció social del qual es beneficiaven persones que mai no havien contribuït. Com es pot dir ara que el fons de reserva de la Seguretat Social està esgotat?
Podem imaginar una rèplica que assenyalés correctament que les cotitzacions socials en realitat són un impost més i que els representants de la voluntat popular han d’acordar any rere any quin destí es dóna als recursos recaptats. Però si és així, és un impost just?
Es diu que les contribucions a la Seguretat Social les fan els treballadors i les empreses. LA SEGONA PART ÉS FALSA. Les empreses fan de recaptadores, com ho fan amb l’impost sobre la renda o l’IVA, per exemple, però l’aportació que fan a la Seguretat Social d’aproximadament el 30% del salari brut de cada treballador mig (la quota patronal), només la fan perquè tenen aquests treballadors. Una empresa que no tingués treballadors no pagaria res a la Seguretat Social.
Les empreses ho tenen molt clar, si han de contractar algú no consideren només quant li han de pagar, també el que les hi tocarà pagar per aquest treballador a la Seguretat Social. La quota patronal, per tant, és una part dels ingressos bruts dels treballadors que s’abona a la Seguretat Social juntament amb la quota dels treballadors (més del 6%) i la retenció que correspongui de l’impost de la renda.
I com s’aplica aquest impost considerat en si mateix? Fins i tot si obviem el fet que és un impost només per a les rendes del treball (cosa en si mateixa injusta), el sistema de càlcul de l’impost és tremendament regressiu, no hi ha cap altra impost que ho sigui més:
- Un treballador que cobri el salari mínim a jornada complerta el 2017 té un cost laboral anual d’uns 13.000 €, 10.000 € de salari brut i 3000 € de «quota patronal» que l’empresari paga perquè el treballador la guanya. A més li descompten més de 600 € de la «seva quota». Al final, sobre aquells 13.000 € anuals haurà abonat a la Seguretat Social un 28,6% del total.
- Un directiu que cobri el salari mig que cobren els directius al 2017 té aproximadament uns 92.900 € de cost laboral anual. La quota patronal i la seva cotització són relativament petites, 14.000 € + 2.900 €, cosa que representa un 18,18% del total. Això és perquè la cotització a la Seguretat Social té un topall, una base màxima de 45.000 € per sobre de la qual ja no es contribueix.
Això de la base màxima funciona a l’inrevés del que passa per exemple amb l’impost sobre la renda, on hi ha un mínim exempt. Per això i a diferència del que passa amb l’impost sobre la renda, en el cas de les cotitzacions a la Seguretat Social com més guanyes, menys pagues proporcionalment.
A més, un treballador que sempre hagi cotitzat pel salari mínim deixant així el 28,6% dels seus guanys en mans de la Seguretat Social, tindrà arribat el moment la pensió mínima, només 200 € mensuals superior a la pensió no contributiva que cobraria en el cas de no haver treballat mai i no tenir altres ingressos coneguts. El directiu del supòsit cobraria en canvi la pensió màxima, compatible amb altres ingressos privats.
LA REFORMA JUSTA I NECESSÀRIA DEL SISTEMA DE PENSIONS
Per la banda de la recaptació
Cal en primer lloc reconèixer per a tots els treballadors el cost laboral sencer que els correspon com a salari brut. Per exemple, als gairebé 10.000 € anuals de salari mínim s’han de sumar els 3.000 € corresponents de la fins ara quota patronal, fent aflorar als ulls del treballador els 13.000 € de salari brut real, i òbviament consolidar en tots els casos aquest salari brut real.
En segon lloc, cal declarar exempts de cotització els primers 10.000 € i aplicar un tipus únic del 28,6% sobre el salari brut que excedeixi d’aquests 10.000 €. Així, qui cobri el salari mínim només abonarà uns 900 € anuals, en contrast amb els 3.700 € actuals. Surt un tipus mig del 6,8%.
En tercer lloc, no ha d’haver cap topall màxim per a la cotització. Per altes que siguin les retribucions, s’ha de continuar pagant el 28,6% de tot el que superi els 10.000 € anuals.
En quart i últim lloc, també les rendes que no són del treball han de cotitzar en el sistema de la seguretat social en les mateixes condicions.
Per la banda de la despesa
La pensió mínima, que al 2017 és d’uns 7.900 € anuals, s’ha d’abonar no només a tots els jubilats, també a totes les persones majors d’edat desocupades i que no tinguin ingressos propis iguals o superiors al salari mínim (pot establir-se un escalonat d’imports per evitar que algú superi el salari mínim sumant ingressos propis a la pensió mínima). Les persones amb menors a càrrec podrien tenir una pensió mensual per menor fins i tot quan tinguin elles mateixes ingressos.
Les prestacions descrites es finançarien exclusivament amb els impostos generals. No és un problema per a l’Economia, perquè a diferència del que passa quan es paguen els interessos del deute públic als inversors estrangers, no són recursos que s’extreuen del flux econòmic, al contrari, són una redistribució de rendes que revifa la demanda i fomenta el creixement.
Pel que fa a les cotitzacions que quedarien en el sistema de pensions, passaríem a un model de capitalització per tal que cadascú obtingui una MILLORA sobre la pensió mínima en funció del que efectivament ha cotitzat, podent rescatar a l’avançada una part en cas de desocupació o pèrdua d’ingressos principals.
Val a dir que la gestió dels fons resultants hauria de ser pública i, lligant amb el que dèiem del problema dels monopolis en altres articles, un destí perfecte d’aquests diners seria la capitalització d’uns monopolis (d’aigua, d’energia, d’infraestructures de comunicacions, …) que es veurien nacionalitzats per aquesta via.
Tot plegat és un objectiu assumible? Absolutament. Les noves cargues dels pressupostos generals no portarien la pressió fiscal fora dels marges del que observem a la Unió Europea: per exemple, el tipus marginal de l’impost sobre la renda a Espanya és del 45%, inferior al de la gran majoria dels països desenvolupats i amb diferència: Bèlgica, per exemple, té un tipus marginal del 59,4%, França un 55,1%, Portugal un 61,3%… I com deia, la redistribució de rendes no empobreix, al contrari, incrementa la demanda i amb ella l’activitat econòmica.
De fet, si considerem globalment la pressió fiscal descomptant els diners que retornarien als contribuents per efecte de les noves rendes o pensions públiques, i observant els positius efectes sobre el PIB, veuríem que la pressió fiscal minva i el creixement s’intensifica.
[Aquest article continua a http://www.elprincipifederatiu.cat/regles-separacio-de-poders/]
versión en castellano: “Las Reglas del Sistema de Pensiones“