Un programa mínim independentista

Per què no proposar un programa mínim per a les candidatures que es vulguin presentar com independentistes als diferents processos electorals?

A LES ELECCIONS GENERALS

  • No donar suport a cap candidat a la presidència si no fa aprovar abans un decret cedint a la Generalitat les competències per a celebrar una consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya en territori català.
  • No aprovar cap mesura, decret, llei o reglament que no inclogui la cessió de competències i recursos en la matèria de la norma, sempre en condicions diferenciades i més favorables per a Catalunya o els Països Catalans. Si molesta a la resta, que demanin ells la nostra independència.

A LES ELECCIONS AUTONÒMIQUES

  • No renunciar a legislar sobre cap matèria, encara que la impugnació o la invalidació sigui previsible. Arribat el cas, quedarà en evidència el marc opressor.
  • Treballar en la redacció i aprovació en referèndum d’una Constitució Catalana per a la república que es va proclamar el 27 d’octubre. Per evitar ordres paralitzants, formalment seria la proposta per a una nova Constitució espanyola, que el Parlament de Catalunya presentaria en el seu moment a consideració de les Corts Espanyoles.
  • Si es torna a produir una majoria en vots i diputats independentistes, es faria efectiva la proclamació de la república feta el 27 d’octubre.

A LES ELECCIONS LOCALS

  • Defugir dels hara-kiris per qüestions simbòliques.
  • Mantenir, ingressar o reingressar el municipi a l’AMI.
  • Adoptar mesures i reglaments que reforcin el català i la cultura catalana en l’àmbit municipal.
  • Establir i reforçar els vincles amb els municipis dels Països Catalans.
  • Si es donés una majoria de vots i regidors en el conjunt de Catalunya i a totes les seves ciutats més poblades, fer efectiva la proclamació de la república feta el 27 d’octubre, tal com es va fer amb la proclamació de la segona república espanyola.

A LES ELECCIONS EUROPEES

  • Defensar incansablement el dret a l’autodeterminació dels pobles en el marc de la UE.
  • Defensar els drets i les cultures de les minories nacionals dins els estats que formen la UE.
  • Denunciar la discriminació i la repressió de Catalunya i els catalans com a grup objectiu.
Publicat a General | Deixa un comentari

Sobre la quarta llista independentista

He llegit amb molt interès l’editorial del 9 de febrer del Vicent Partal, a Vilaweb, una reflexió que com la majoria de les que fa Partal crec que val la pena llegir, i m’ha animat a fer algunes aportacions que potser es poden trobar d’interès.

Diu Partal, amb raó, que ara mateix no hi ha ningú que sàpiga com organitzar una quarta llista. Jo tampoc, però crec que tinc una idea de quin camí es podria transitar per respondre a aquesta i a la resta de preguntes que fa Partal en el seu editorial.

Com organitzar la llista?

Inevitablement, la iniciativa ha de partir d’un grup de persones afins que donin un pas endavant i que inspirin prou confiança per arrossegar a unes altres. Però no n’hi ha prou. Com bé apunta l’editorial, cal saber per fer què.

Proclamar la República?

És clar. Però cal dir quina mena de República serà o com a mínim quina no serà. Dir allò de «primer farem la independència i després ja ho discutirem» jo crec que si hagués pogut funcionar en el passat, ara ja no ho faria. No queda ja cap lideratge prou potent per a obviar una més gran concreció. I tampoc es pot rescatar el consens que representava aquella candidatura quasi unitària de Junts pel Sí.

Quina mena de República?

Sóc partidari de concretar el model en una proposta de Constitució. Una proposta de Constitució que no sigui una disquisició tècnico-jurídica o un compendi politològic de bones pràctiques de les constitucions vigents al Món, sinó una resposta original i ajustada als problemes i les necessitats del nostre país. I des d’aquest punt de vista, dels problemes i les necessitats del nostre país, un punt de partida per al debat. En aquest sentit, annexo la meva proposta, tot i que podria ser perfectament una altra.

Com procedir l’endemà de les eleccions?

Si encara no hi ha prou suport per a fer una proclamació unilateral, es pot desafiar a la resta de forces del Parlament a què obrin un debat constituent. Formalment, una proposta de nova constitució del regne d’Espanya.
Cap llei ni cap jutge pot prohibir que el Parlament de Catalunya debati una proposta de constitució per al regne d’Espanya encara que es faci des d’una perspectiva catalana. En acabat, es pot fer una consulta popular per refrendar el text de la proposta, que es presentaria a les Corts Espanyoles per a la seva consideració. Quan fos rebutjada (que ho seria de ple), quedaria més justificada que mai la proclamació de la República Catalana en base a aquesta constitució.

I les polítiques autonòmiques?

Es donaria suport a un candidat a la Presidència que es comprometi amb el debat constituent, i només s’entraria a formar part de l’executiu autonòmic en el cas que fos per proclamar la República. Per la resta, i mentre no es fes la República Catalana, s’impulsaria i es donaria suport només a les mesures concordants amb els principis expressats per la proposta de Constitució.

Pregunta’t, lector, si donaries suport a una proposta així, pregunta a d’altres si ho farien. Si la resposta és que no, agraeixo en qualsevol cas que la teva atenció hagi arribat fins aquí.

Publicat a General, Independència | Deixa un comentari

Gestió directa vs gestió indirecta, aspectes rellevants a considerar

Tres casos recents d’internalització de serveis de l’Ajuntament de Barcelona

Resum del treball de final del Màster de Gestió Pública

Fa relativament poc temps, podríem dir que sobretot des de la campanya electoral de les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, que a l’Estat Espanyol s’ha intensificat el debat públic sobre la conveniència o no de recuperar la gestió directa dels serveis públics. És el que es coneix popularment com municipalització dels serveis, quan parlem de municipis, o també desprivatització.

Aquest treball no aborda les dificultats normatives i les restriccions pressupostàries imposades per les lleis estatals i les directives comunitàries, que dificulten notablement l’execució pràctica de la internalització de serveis. Tampoc no aborda la desprivatització de la gestió de serveis de gran complexitat, com el subministrament d’aigua o energia, la recollida de residus o el transport públic. L’objecte d’aquest treball es centra en l’impacte de la internalització del que durant molt de temps s’ha conegut com serveis personals, exemplaritzat en els casos de la internalització dels serveis d’atenció a les dones, les escoles bressol i l’atenció al ciutadà de les oficines d’habitatge; casos tots ells dels anys 2016 i 2017 en el context de l’Ajuntament de Barcelona.

La controvèrsia sobre si la gestió privada és més adequada que la gestió pública directa o si és al contrari, té ja un recorregut de més de mig segle. Hem fet servir les previsions de la teoria en favor de la privatització de serveis per verificar si realment s’han materialitzat els avantatges esperats en serveis fins ara en gestió privada, o si en absència d’aquests beneficis promesos la gestió pública directa torna a ser l’opció més atractiva.

El treball conclou que no sembla que a priori sigui més adequada la gestió indirecta de cap dels tres serveis. No es detecta cap dels beneficis de les economies d’escala o la competència entre les empreses licitants, no s’observen diferències significatives entre els costos de transacció dels models de prestació directa o indirecta, i tampoc no es donen altres efectes positius derivats de la iniciativa privada, bàsicament perquè els contractes estudiats es van redactar de forma molt tancada i a més els actius involucrats en la prestació dels serveis sempre han estat de titularitat pública i zelosament controlats pels gestors públics.

La que acaba resultant clau és la qüestió dels costos de personal. Per mantenir amb la mateixa eficàcia la dotació efectiva de personal present al servei, l’Administració no ha només d’abonar salaris superiors, sinó que ha d’augmentar la plantilla contractada, establir pactes de jornada i horaris amb una representació sindical que usualment resulta més exigent i sobretot cal organitzar el sistema de selecció i provisió de personal dels serveis d’una manera molt més eficaç.

És difícil dir si aquest aspecte de la gestió acaba encarint excessivament el cost del servei en comparació al preu que poden oferir els contractistes, que no tenen problemes en mantenir unes condicions laborals més dures i exigents. Però, a l’hora de respondre a aquesta pregunta, i si en comptes d’una visió descarnada examinem l’equació en termes de justícia comparativa?

El cert és que descomptat el risc moral de la discriminació entre treballadores públiques i privades, el que realment hauríem de poder comparar en el cas de serveis basats quasi exclusivament en l’atenció personal a sectors de la població, és l’eficiència i la qualitat de la gestió de recursos humans de l’Administració davant de la pròpia de les empreses privades. I això no és un dilema entre gestió pública o gestió privada, sinó al meu entendre, un problema de bona o mala gestió.

Accés al treball complet (segona edició, en català)

Publicat a Barcelona, Ciències polítiques, Economia, General, Municipal, Professional | Deixa un comentari
« Anteriors