Tres casos recents d’internalització de serveis de l’Ajuntament de Barcelona

Resum del treball de final del Màster de Gestió Pública

Fa relativament poc temps, podríem dir que sobretot des de la campanya electoral de les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, que a l’Estat Espanyol s’ha intensificat el debat públic sobre la conveniència o no de recuperar la gestió directa dels serveis públics. És el que es coneix popularment com municipalització dels serveis, quan parlem de municipis, o també desprivatització.

Aquest treball no aborda les dificultats normatives i les restriccions pressupostàries imposades per les lleis estatals i les directives comunitàries, que dificulten notablement l’execució pràctica de la internalització de serveis. Tampoc no aborda la desprivatització de la gestió de serveis de gran complexitat, com el subministrament d’aigua o energia, la recollida de residus o el transport públic. L’objecte d’aquest treball es centra en l’impacte de la internalització del que durant molt de temps s’ha conegut com serveis personals, exemplaritzat en els casos de la internalització dels serveis d’atenció a les dones, les escoles bressol i l’atenció al ciutadà de les oficines d’habitatge; casos tots ells dels anys 2016 i 2017 en el context de l’Ajuntament de Barcelona.

La controvèrsia sobre si la gestió privada és més adequada que la gestió pública directa o si és al contrari, té ja un recorregut de més de mig segle. Hem fet servir les previsions de la teoria en favor de la privatització de serveis per verificar si realment s’han materialitzat els avantatges esperats en serveis fins ara en gestió privada, o si en absència d’aquests beneficis promesos la gestió pública directa torna a ser l’opció més atractiva.

El treball conclou que no sembla que a priori sigui més adequada la gestió indirecta de cap dels tres serveis. No es detecta cap dels beneficis de les economies d’escala o la competència entre les empreses licitants, no s’observen diferències significatives entre els costos de transacció dels models de prestació directa o indirecta, i tampoc no es donen altres efectes positius derivats de la iniciativa privada, bàsicament perquè els contractes estudiats es van redactar de forma molt tancada i a més els actius involucrats en la prestació dels serveis sempre han estat de titularitat pública i zelosament controlats pels gestors públics.

La que acaba resultant clau és la qüestió dels costos de personal. Per mantenir amb la mateixa eficàcia la dotació efectiva de personal present al servei, l’Administració no ha només d’abonar salaris superiors, sinó que ha d’augmentar la plantilla contractada, establir pactes de jornada i horaris amb una representació sindical que usualment resulta més exigent i sobretot cal organitzar el sistema de selecció i provisió de personal dels serveis d’una manera molt més eficaç.

És difícil dir si aquest aspecte de la gestió acaba encarint excessivament el cost del servei en comparació al preu que poden oferir els contractistes, que no tenen problemes en mantenir unes condicions laborals més dures i exigents. Però, a l’hora de respondre a aquesta pregunta, i si en comptes d’una visió descarnada examinem l’equació en termes de justícia comparativa?

El cert és que descomptat el risc moral de la discriminació entre treballadores públiques i privades, el que realment hauríem de poder comparar en el cas de serveis basats quasi exclusivament en l’atenció personal a sectors de la població, és l’eficiència i la qualitat de la gestió de recursos humans de l’Administració davant de la pròpia de les empreses privades. I això no és un dilema entre gestió pública o gestió privada, sinó al meu entendre, un problema de bona o mala gestió.

Accés al treball complet (segona edició, en català)