Moltes persones que fan una lectura simplista o superficial de l’Anarquisme no fan més que veure contradiccions entre el ser anarquista i per exemple ser nacionalista… o ser funcionari. Com a funcionari un és membre d’una organització jeràrquica i molt normativitzada que és al seu torn el vehicle de les institucions de l’autoritat pública, i això sembla estar als antípodes de l’ideari anarquista que implica una organització social horitzontal i antiautoritària.
El que s’ha d’entendre, però, és que l’organització social i el model de gestió dels serveis públics són coses diferents. Els models de gestió pública no són exactament neutres des d’un punt de vista ideològic, però en ells el que és essencial és l’eficiència i eficàcia operativa, el comportament dels fluxos econòmics, la transparència i disponibilitat per a suportar una auditoria pública i democràtica de les decisions de gestió i l’acompliment dels objectius marcats per la comunitat.
És freqüent, tot i així, que davant la insatisfacció de les respostes de l’Administració a les necessitats socials i a les demandes de serveis públics per part de les comunitats, moltes persones que es consideren anarquistes o simpatitzen en aquest punt amb allò que consideren posicions anarquistes, reclamen l’autogestió del servei públic que demanen o que volen millorar.
PERÒ QUÈ ÉS L’AUTOGESTIÓ EN REALITAT?
Durant la revolució que va tenir lloc l’any 1936 a Catalunya i a l’Aragó es va aplicar de forma sistemàtica la col·lectivització de terres de cultiu i empreses, que a continuació se sotmetien al règim d’autogestió dels seus treballadors. En aquest context el que era essencial era l’apropiació dels mitjans de producció per part dels mateixos treballadors i treballadores, que a partir d’aquell moment participaven en règim d’igualtat de les grans decisions de l’empresa. La paraula clau és «grans» decisions, perquè naturalment els enginyers van continuar dissenyant i dirigint els processos productius, els comptables van seguir administrant la tresoreria i els treballadors i treballadores manuals o no qualificats van seguir treballant sota supervisió. No podia ser d’una altra manera i naturalment era una situació entesa i ben acceptada voluntàriament per tots.
Insisteixo, el valor de l’autogestió el trobem en el control igualitari sobre les decisions estratègiques que contemplen el procés productiu, la incorporació i l’ús dels recursos i la distribució dels beneficis.
POT APLICAR-SE AQUEST MECANISME DE L’AUTOGESTIÓ A LA PROVISIÓ DE SERVEIS PÚBLICS?
Per començar, cal considerar si té sentit proposar que es col·lectivitzi l’Administració, sent com és l’instrument per a la prestació dels serveis públics. Si parlem per exemple de l’Administració d’un Ajuntament, és evident que els propietaris de la dita Administració ja és la col·lectivitat dels residents del municipi (en un context democràtic, és clar) i aquesta propietat col·lectiva es transmet a tots i cadascun dels equipaments, departaments i centres de serveis municipals. És lícit plantejar que alguns d’aquests equipaments, departaments i centres de serveis passi a ser controlat en règim de propietat per una part d’aquesta col·lectivitat? Jo crec que no és lícit, però és que a més és inaplicable aquí el paradigma de l’autogestió.
Per definició els serveis públics són insuficients financerament, això és perquè la seva naturalesa universal fa que no es pugui privar a ningú del seu gaudi en l’àmbit en què es presten, i per tant no es pot cobrar la totalitat del seu cost ni molt menys treure’n un benefici. És així que aquests serveis cal finançar-los a través d’impostos, i els impostos es recapten fent servir mecanismes poc o molt coercitius. I per imperatiu democràtic, la sobirania irrenunciable sobre la distribució dels recursos obtinguts dels sistemes impositius correspon a tota la comunitat, de forma solidària i indivisible. Un hipotètic servei o equipament autogestionat es veuria obligat a «demanar» el pressupost necessari pel seu finançament, però qui sinó el global de la comunitat ha de decidir el volum d’aquest pressupost? I què passa si una mala autogestió malbarata recursos ni que sigui de forma comparativa respecte d’altres serveis o equipaments autogestionats o no? Per altra banda, els perjudicis d’una mala autogestió d’un servei o equipament segurament repercutirà sobre tota la comunitat local, participi o no activament en el procés d’autogestió. I per últim és evident que si s’inclou en el procés de presa de decisions en règim d’igualtat tant als treballadors i treballadores com als usuaris, hi ha una asimetria d’incentius i d’informació que fa que a la pràctica manin els treballadors i treballadores per sobre dels usuaris, que acabarien sent subjectes passius en la presa de decisions.
Vist tot això, una aproximació anarquista a la prestació de serveis públics el que demanaria no és un canvi en la titularitat dels instruments d’aquesta prestació ni que sigui per a la seva teòrica autogestió, sinó fer valer aquesta titularitat per exigir mecanismes de democràcia directa en la presa de les decisions estratègiques de tota l’administració i el que deia al principi respecte de la gestió: que sigui eficaç, eficient, transparent i disponible per a ser auditada de forma pública i col·lectiva.
I una última cosa encara, per fer possible l’efecte redistributiu de rendes més alt possible, i el millor respecte als drets laborals i socials dels treballadors i treballadores dels serveis públics, cal que a més la gestió sigui directa, sense intermediaris de cap mena. L’autogestió dels serveis públics no existeix, el que hi ha o pot haver amb aquest nom no és més que gestió concertada i per tant més allunyada dels interessos i el control col·lectius.
versión en castellano: La autogestión: lo que es y lo que no es