A tots ens fa gràcia quan ho veiem en una pel·lícula d’aquestes d’embolics i infidelitats: “No és el que sembla” diu la parella infidel quan l’altre l’agafa nu o nua al llit amb una altra persona. Ens fa gràcia perquè és grotescament increïble que no sigui exactament el que sembla, perquè l’evidència és prou eloqüent i cap altra explicació de la situació pot reeixir.
Els escàndols de corrupció són constants i creixents, alguns fatxendes fins i tot declaren amb falsa dignitat que “tots els partits polítics s’han finançat irregularment ja des de finals dels anys setanta”, rebent diners a canvi d’adjudicacions de contractes públics, beneficiant-se de la condonació de deutes contrets amb les caixes d’estalvi que ells mateixos controlaven, adjudicant-se subvencions directa i indirectament o, més grollerament, contractant empreses i entitats de cartró pedra a canvi de serveis inexistents i desviant els corresponents diners del pagament de les factures.
Què innocents! Que no ho sabien? Santa innocència!
Ep! Però no és el que sembla! (ens diuen): En general els polítics són honrats, els governs es preocupen i treballen pel bé col·lectiu amb abnegació i desinterès, els partits funcionen en general amb les contribucions legítimes i desinteressades d’afiliats i simpatitzants… Si els agafem amb les mans tacades de corrupció es tracta d’un error, d’una anomalia, tot és culpa de poca-vergonyes gens representatius o pitjor encara, una fabulació d’enemics sense entranyes o de jutges amb un desig malaltís de sortir a la premsa.
Però no ens ho creiem. El cert, i així s’està demostrant, és que tots els grans partits polítics han aprofitat sistemàticament les responsabilitats de govern a nivell estatal, autonòmic o local per finançar-se i fins i tot lucrar-se particularment, subhastant els pressupostos públics o la capacitat per canviar el preu de les coses amb instruments normatius o amb la intervenció del mercat.
No és un accident, el sistema està dissenyat exactament així per afavorir que això passi. S’apliquen sistemàticament a fer inaplicables totes les normatives de control que ells mateixos promulguen per rentar-se la cara davant l’opinió pública, ofeguen, pressionen i substitueixen a jutges, fiscals, inspectors administratius i fiscals, interventors i secretaris per esquivar conseqüències indesitjades dels seus actes. Silencien les veus dissidents apartant-les de l’accés als mitjans o les fan empetitir per ensordidors sermons dels opinadors i els experts a sou, ens fan xantatge fent-nos creure que si els ataquem a ells ataquem la Democràcia “i això és molt perillós”.
Afortunadament el seu no és l’únic sistema democràtic possible. És no només imaginable sinó també desitjable un sistema democràtic on la separació de poders sigui plena i efectiva, on els polítics es dediquin únicament a definir les preferències col·lectives dels ciutadans pel que fa a l’acció dels poders públics, on els administradors públics siguin persones independents i dedicades exclusivament a assegurar el bon funcionament de les administracions públiques, de manera eficient i plenament orientada a fer efectives les preferències col·lectives interpretades pels polítics, un sistema on els jutges i fiscals puguin dedicar-se sense entrebancs a garantir la correcta aplicació de les lleis per part de ciutadans, administradors o polítics.
Les eleccions no han de ser un concurs de popularitat per triar els administradors de la cosa pública, cal que siguin l’oportunitat per expressar a què ens volem comprometre tots plegats per millorar les condicions de vida de tothom.
La més gran virtut dels administradors ha de ser l’entrega al servei públic i la més gran capacitat i qualitat professional per exercir la seva feina. El nepotisme, el clientelisme, el desviament d’interessos s’han d’eradicar i la lliure designació d’administradors per part dels representants polítics no fa més que fomentar tot això.
La més gran virtut dels polítics ha de ser la sintonia amb les demandes dels seus representats i la capacitat d’expressar-les en la definició de polítiques públiques. Aquestes demandes, aquestes preferències no són una moneda de canvi per aconseguir el control directe de les adjudicacions a càrrec dels pressupostos públics.
El que és crític no és trobar polítics virtuosos. El que és crític es aconseguir un sistema polític virtuós.
versión en castellano: “Es exactamente lo que parece“