ÉS EXACTAMENT EL QUE SEMBLA

A tots ens fa gràcia quan ho veiem en una pel·lícula d’aquestes d’embolics i infidelitats: “No és el que sembla” diu la parella infidel quan l’altre l’agafa nu o nua al llit amb una altra persona. Ens fa gràcia perquè és grotescament increïble que no sigui exactament el que sembla, perquè l’evidència és prou eloqüent i cap altra explicació de la situació pot reeixir.

Els escàndols de corrupció són constants i creixents, alguns fatxendes fins i tot declaren amb falsa dignitat que “tots els partits polítics s’han finançat irregularment ja des de finals dels anys setanta”, rebent diners a canvi d’adjudicacions de contractes públics, beneficiant-se de la condonació de deutes contrets amb les caixes d’estalvi que ells mateixos controlaven, adjudicant-se subvencions directa i indirectament o, més grollerament, contractant empreses i entitats de cartró pedra a canvi de serveis inexistents i desviant els corresponents diners del pagament de les factures.

Què innocents! Que no ho sabien? Santa innocència!

Ep! Però no és el que sembla! (ens diuen): En general els polítics són honrats, els governs es preocupen i treballen pel bé col·lectiu amb abnegació i desinterès, els partits funcionen en general amb les contribucions legítimes i desinteressades d’afiliats i simpatitzants… Si els agafem amb les mans tacades de corrupció es tracta d’un error, d’una anomalia, tot és culpa de poca-vergonyes gens representatius o pitjor encara, una fabulació d’enemics sense entranyes o de jutges amb un desig malaltís de sortir a la premsa.

Però no ens ho creiem. El cert, i així s’està demostrant, és que tots els grans partits polítics han aprofitat sistemàticament les responsabilitats de govern a nivell estatal, autonòmic o local per finançar-se i fins i tot lucrar-se particularment, subhastant els pressupostos públics o la capacitat per canviar el preu de les coses amb instruments normatius o amb la intervenció del mercat.

No és un accident, el sistema està dissenyat exactament així per afavorir que això passi. S’apliquen sistemàticament a fer inaplicables totes les normatives de control que ells mateixos promulguen per rentar-se la cara davant l’opinió pública, ofeguen, pressionen i substitueixen a jutges, fiscals, inspectors administratius i fiscals, interventors i secretaris per esquivar conseqüències indesitjades dels seus actes. Silencien les veus dissidents apartant-les de l’accés als mitjans o les fan empetitir per ensordidors sermons dels opinadors i els experts a sou, ens fan xantatge fent-nos creure que si els ataquem a ells ataquem la Democràcia “i això és molt perillós”.

Afortunadament el seu no és l’únic sistema democràtic possible. És no només imaginable sinó també desitjable un sistema democràtic on la separació de poders sigui plena i efectiva, on els polítics es dediquin únicament a definir les preferències col·lectives dels ciutadans pel que fa a l’acció dels poders públics, on els administradors públics siguin persones independents i dedicades exclusivament a assegurar el bon funcionament de les administracions públiques, de manera eficient i plenament orientada a fer efectives les preferències col·lectives interpretades pels polítics, un sistema on els jutges i fiscals puguin dedicar-se sense entrebancs a garantir la correcta aplicació de les lleis per part de ciutadans, administradors o polítics.

Les eleccions no han de ser un concurs de popularitat per triar els administradors de la cosa pública, cal que siguin l’oportunitat per expressar a què ens volem comprometre tots plegats per millorar les condicions de vida de tothom.

La més gran virtut dels administradors ha de ser l’entrega al servei públic i la més gran capacitat i qualitat professional per exercir la seva feina. El nepotisme, el clientelisme, el desviament d’interessos s’han d’eradicar i la lliure designació d’administradors per part dels representants polítics no fa més que fomentar tot això.

La més gran virtut dels polítics ha de ser la sintonia amb les demandes dels seus representats i la capacitat d’expressar-les en la definició de polítiques públiques. Aquestes demandes, aquestes preferències no són una moneda de canvi per aconseguir el control directe de les adjudicacions a càrrec dels pressupostos públics.

El que és crític no és trobar polítics virtuosos. El que és crític es aconseguir un sistema polític virtuós.

versión en castellano: “Es exactamente lo que parece

Publicat a General, Ideologia, Professional | Deixa un comentari

L’INDEPENDENTISME MIRA CAP A LES CLASSES POPULARS

Començo a escriure mentre encara no s’ha acabat el ple del Parlament per a la votació de la investidura com a president del candidat Artur Mas. Els diputats i diputades de la CUP ja han dit que no donaran suport a la investidura, i he de dir que els hi dono tota la raó. La lògica democràtica és inapel·lable, i si és cert que hi ha una majoria de 72 sobre 135 en favor de continuar el camí cap a la República Catalana, no és menys cert que només hi ha 62 sobre 135 a favor de fer president a Artur Mas, i entre els 73 restants no hi ha indiferència, hi ha franca oposició (per raons molt heterogènies, és cert, però oposició al cap i la fi).

Personalment espero que sigui el mateix Artur Mas qui alliberi als diputats de Junts pel Sí (pel Sí, no per Mas) del seu compromís de fer-lo president i que sigui possible, com demana la CUP, la investidura d’un president o presidenta de consens que sigui més clarament identificable amb les tesis programàtiques que la mateixa candidatura de Junts pel Sí va presentar, i que defensades al Parlament per Artur Mas pateixen d’una dramàtica manca de credibilitat.

No em dedicaré a glossar els arguments i les propostes que estan ara mateix al debat públic del Parlament, no cal, convido a tothom a escoltar-se als protagonistes parlamentaris i a sospesar les respectives solideses argumentals i credibilitats individuals o de grup. Només vull fer una petita reflexió històrica i un corol·lari final.

LA REFLEXIÓ HISTÒRICA

El 6 d’octubre de 1934 el llavors president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar de manera unilateral l’Estat Català de la República Federal Espanyola, en un marc de greu amenaça contra el limitat poder de l’autonomia catalana de llavors per part d’un govern de coalició format per la més extrema dreta de la CEDA i el populisme més cínic del Partit Radical de Lerroux (segurament podríem fàcilment intercanviar protagonistes amb els de la nostra actualitat a partir del 20 de desembre proper).

Però llavors va ser només l’endemà, el dia 7 d’octubre, quan el general Batet, capità general de l’exèrcit espanyol a Catalunya, va acabar de reduir per la força al reduït cos de Mossos d’Esquadra i als pocs centenars de militants incondicionals que van prendre les armes. I va ficar a la presó a tot el govern de la Generalitat. No explico això per produir un atac de nostàlgia als actuals unionistes, i tampoc és que esperi que això es dirimeixi a trets (vull creure que això no té cabuda a l’Europa del segle XXI), però si vull assenyalar que en aquella confrontació va haver-hi un gran absent, que va ser el comú de la població catalana de llavors, els treballadors i treballadores catalanes que van ser ignorades en aquella aposta de refundació nacional i que conseqüentment no van moure un dit per defensar la Generalitat. Aparentment Companys els tenia més por a ells i elles (organitzats com estaven majoritàriament a la CNT) que al mateix exèrcit espanyol, i els va excloure dels seus plans. Però no es pot construir un nou estat sense comptar amb les classes populars, hi ha pobles sense estat, però no pot haver nacions sense poble.

EL COROL·LARI

Artur Mas, al capdavant de Convergència, fa 5 anys que està mirant de mantenir el control sobre les ànsies de llibertat que venen manifestant ben clarament una gran part dels ciutadans i ciutadanes catalanes, però no és ser suspicaç pensar que ell i sobre tot el seu partit se sentirien més còmodes continuant lamentant-se de les misèries de l’autonomisme i pactant alternativament amb PSOE i PP, que no pas abraçats a ERC i buscant la complicitat de la CUP en una revolta democràtica en favor de la independència. Però estem en el punt que estem, hi ha un potent clam social en favor de la independència i cal avançar en aquesta direcció.

Però no ens equivoquem, són una minoria els que volen un país independent a mida de Convergència, com al 34 eren una minoria els que volien un país independent a mida d’ERC i la burgesia catalana. Per fer avançar la independència cal incorporar les aspiracions de les classes populars, dels treballadors i treballadores que volen un autèntic canvi social encara que per aconseguir-lo s’hagi de proclamar la independència. Molt poca gent vol la independència al preu que s’hagin d’ajornar les reivindicacions socials.

Si més no una part de Junts pel Sí això ho entén, i la CUP ho pot dir més fort però no ho pot dir més clar. L’independentisme ha de créixer per l’esquerra o no reeixirà. I no pot créixer per l’esquerra si el vol continuar liderant Mas.

versión en castellano: “El independentismo mira hacia las clases populares

Publicat a General | Deixa un comentari

PER A LA LLIBERTAT…

Personalment, m’agrada molt poc fer concessions als significats sentimentals o contextuals de les paraules. Crec que en el seu ús, les paraules han de fer servir i cal respectar el seu significat més precís i objectiu. Enteneu-me, m’encanta la poesia i gaudeixo com el primer dels acudits que juguen amb els dobles sentits, però quan es parlen de certes coses, del que està bé i el que està malament, de la situació material de molta gent, cal ser precís i defugir les mitges paraules i els eufemismes. Cal parlar ben clar.

La situació dels immigrants il·legals a Europa en general i a casa nostra en particular és l’esclavatge. No faig demagògia, només faig servir el significat de les paraules tal com és. Els termes d’esclau i de llibertat els hem heretat del llatí i tenen el seu significat ben informat en el Dret Romà. Per als romans, els esclaus eren els que no eren lliures, i la llibertat consistia en la facultat de poder fer el que la llei permet i no veure’s obligat a fer el que la llei prohibeix. La llei general, s’entén, la dels ciutadans. Així, els esclaus no podien decidir anar a viure a un altre lloc, no podien contraure matrimoni, ni treballar a canvi d’un salari… i els seus amos els podien obligar a fer qualsevol cosa contrària a la llei, com per exemple matar o torturar una altra persona (normalment un altre esclau).

I quina és la situació dels immigrants que ens arriben des de l’Àfrica o el Pròxim Orient? No els deixem moure’s amb llibertat tal com ho poden fer els ciutadans lliures, ni tan sols en el marc de l’Espai Schengen (mirem sinó, el drama del Túnel del Canal), no poden treballar legalment, no poden fer la majoria de les gestions normals i quotidianes per altres persones, com fer contractes, contraure matrimoni, escollir representants… I en canvi es veuen obligats (per sobreviure) a fer coses il·legals com treballar a l’economia submergida (recollint ferralla pel carrer o fent de temporers agrícoles no declarats), pidolar pels carrers o el que és pitjor, coses que són directament delictes penals, com vendre pel carrer articles falsificats (el conegut «manta»), cometre robatoris o caure en la prostitució. Personalment em sorprèn que només una petitíssima minoria passi més enllà del «manta». Vist tot el que sabem que passen per tal d’arribar a Europa i tenint en compte que no els cal cometre cap delicte per acabar en un CIE i ser expulsats, han de tenir por d’anar a la presó?

És cert que la capacitat d’assimilació d’immigrants a les societats europees té un límit, però és molt discutible que estiguem ni a prop d’aquest límit, i encara que fos així, la resposta no pot ser l’abandó a la seva sort dels que es fiquen al mig del mar en precàries embarcacions, ni la condemna a una vida de pobresa extrema i privada de llibertat en campaments, habitatges massificats o directament a cel obert.

En primer lloc, ens hem de comprometre a contribuir a fer segura i raonablement pròspera la vida en els països d’origen. Si la guerra i la misèria es continuen estenent a les nostres fronteres del sud i l’orient, la pressió dels que fugen no només serà imparable, és que a sobre no tindrem cap dret moral per provar d’aturar-la. En segon lloc, hem de fer possible per a qualsevol immigrant la recerca d’una feina i l’exercici dels drets cívics dels quals estem tan orgullosos: han de ser lliures com nosaltres.

Una altra reflexió entorn de la llibertat és aquesta que si no recordo malament, va formular John Locke a finals del segle XVII i que deia més o menys el següent, que la meva llibertat i els meus drets valen el mateix que la llibertat i els drets dels altres. Perquè, deia Locke, si els altres no tenen drets, si els altres no són lliures, com puc esperar que la meva llibertat i els meus drets siguin respectats?

Papers per a tothom, ni que només sigui en nom dels més cínic dels egoismes.

versión en castellano: “Para la Libertad…

Publicat a General, Ideologia | Deixa un comentari
« Anteriors
Recents »