Sobre la quarta llista independentista

He llegit amb molt interès l’editorial del 9 de febrer del Vicent Partal, a Vilaweb, una reflexió que com la majoria de les que fa Partal crec que val la pena llegir, i m’ha animat a fer algunes aportacions que potser es poden trobar d’interès.

Diu Partal, amb raó, que ara mateix no hi ha ningú que sàpiga com organitzar una quarta llista. Jo tampoc, però crec que tinc una idea de quin camí es podria transitar per respondre a aquesta i a la resta de preguntes que fa Partal en el seu editorial.

Com organitzar la llista?

Inevitablement, la iniciativa ha de partir d’un grup de persones afins que donin un pas endavant i que inspirin prou confiança per arrossegar a unes altres. Però no n’hi ha prou. Com bé apunta l’editorial, cal saber per fer què.

Proclamar la República?

És clar. Però cal dir quina mena de República serà o com a mínim quina no serà. Dir allò de «primer farem la independència i després ja ho discutirem» jo crec que si hagués pogut funcionar en el passat, ara ja no ho faria. No queda ja cap lideratge prou potent per a obviar una més gran concreció. I tampoc es pot rescatar el consens que representava aquella candidatura quasi unitària de Junts pel Sí.

Quina mena de República?

Sóc partidari de concretar el model en una proposta de Constitució. Una proposta de Constitució que no sigui una disquisició tècnico-jurídica o un compendi politològic de bones pràctiques de les constitucions vigents al Món, sinó una resposta original i ajustada als problemes i les necessitats del nostre país. I des d’aquest punt de vista, dels problemes i les necessitats del nostre país, un punt de partida per al debat. En aquest sentit, annexo la meva proposta, tot i que podria ser perfectament una altra.

Com procedir l’endemà de les eleccions?

Si encara no hi ha prou suport per a fer una proclamació unilateral, es pot desafiar a la resta de forces del Parlament a què obrin un debat constituent. Formalment, una proposta de nova constitució del regne d’Espanya.
Cap llei ni cap jutge pot prohibir que el Parlament de Catalunya debati una proposta de constitució per al regne d’Espanya encara que es faci des d’una perspectiva catalana. En acabat, es pot fer una consulta popular per refrendar el text de la proposta, que es presentaria a les Corts Espanyoles per a la seva consideració. Quan fos rebutjada (que ho seria de ple), quedaria més justificada que mai la proclamació de la República Catalana en base a aquesta constitució.

I les polítiques autonòmiques?

Es donaria suport a un candidat a la Presidència que es comprometi amb el debat constituent, i només s’entraria a formar part de l’executiu autonòmic en el cas que fos per proclamar la República. Per la resta, i mentre no es fes la República Catalana, s’impulsaria i es donaria suport només a les mesures concordants amb els principis expressats per la proposta de Constitució.

Pregunta’t, lector, si donaries suport a una proposta així, pregunta a d’altres si ho farien. Si la resposta és que no, agraeixo en qualsevol cas que la teva atenció hagi arribat fins aquí.

Publicat a General, Independència | Deixa un comentari

Gestió directa vs gestió indirecta, aspectes rellevants a considerar

Tres casos recents d’internalització de serveis de l’Ajuntament de Barcelona

Resum del treball de final del Màster de Gestió Pública

Fa relativament poc temps, podríem dir que sobretot des de la campanya electoral de les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, que a l’Estat Espanyol s’ha intensificat el debat públic sobre la conveniència o no de recuperar la gestió directa dels serveis públics. És el que es coneix popularment com municipalització dels serveis, quan parlem de municipis, o també desprivatització.

Aquest treball no aborda les dificultats normatives i les restriccions pressupostàries imposades per les lleis estatals i les directives comunitàries, que dificulten notablement l’execució pràctica de la internalització de serveis. Tampoc no aborda la desprivatització de la gestió de serveis de gran complexitat, com el subministrament d’aigua o energia, la recollida de residus o el transport públic. L’objecte d’aquest treball es centra en l’impacte de la internalització del que durant molt de temps s’ha conegut com serveis personals, exemplaritzat en els casos de la internalització dels serveis d’atenció a les dones, les escoles bressol i l’atenció al ciutadà de les oficines d’habitatge; casos tots ells dels anys 2016 i 2017 en el context de l’Ajuntament de Barcelona.

La controvèrsia sobre si la gestió privada és més adequada que la gestió pública directa o si és al contrari, té ja un recorregut de més de mig segle. Hem fet servir les previsions de la teoria en favor de la privatització de serveis per verificar si realment s’han materialitzat els avantatges esperats en serveis fins ara en gestió privada, o si en absència d’aquests beneficis promesos la gestió pública directa torna a ser l’opció més atractiva.

El treball conclou que no sembla que a priori sigui més adequada la gestió indirecta de cap dels tres serveis. No es detecta cap dels beneficis de les economies d’escala o la competència entre les empreses licitants, no s’observen diferències significatives entre els costos de transacció dels models de prestació directa o indirecta, i tampoc no es donen altres efectes positius derivats de la iniciativa privada, bàsicament perquè els contractes estudiats es van redactar de forma molt tancada i a més els actius involucrats en la prestació dels serveis sempre han estat de titularitat pública i zelosament controlats pels gestors públics.

La que acaba resultant clau és la qüestió dels costos de personal. Per mantenir amb la mateixa eficàcia la dotació efectiva de personal present al servei, l’Administració no ha només d’abonar salaris superiors, sinó que ha d’augmentar la plantilla contractada, establir pactes de jornada i horaris amb una representació sindical que usualment resulta més exigent i sobretot cal organitzar el sistema de selecció i provisió de personal dels serveis d’una manera molt més eficaç.

És difícil dir si aquest aspecte de la gestió acaba encarint excessivament el cost del servei en comparació al preu que poden oferir els contractistes, que no tenen problemes en mantenir unes condicions laborals més dures i exigents. Però, a l’hora de respondre a aquesta pregunta, i si en comptes d’una visió descarnada examinem l’equació en termes de justícia comparativa?

El cert és que descomptat el risc moral de la discriminació entre treballadores públiques i privades, el que realment hauríem de poder comparar en el cas de serveis basats quasi exclusivament en l’atenció personal a sectors de la població, és l’eficiència i la qualitat de la gestió de recursos humans de l’Administració davant de la pròpia de les empreses privades. I això no és un dilema entre gestió pública o gestió privada, sinó al meu entendre, un problema de bona o mala gestió.

Accés al treball complet (segona edició, en català)

Publicat a Barcelona, Ciències polítiques, Economia, General, Municipal, Professional | Deixa un comentari

LES REGLES DE LA SEPARACIÓ DE PODERS

[Aquest article segueix al que ja vaig publicar aquí:
http://www.elprincipifederatiu.cat/regles-sistema-pensions/]

Si els membres del poder judicial són els jutges i fiscals, si els membres del poder legislatiu són els representants electes, llavors els membres del poder executiu són els funcionaris públics.

Aquesta observació tan categòrica és una conseqüència lògica de l’aspiració democràtica a la separació de poders, però tot sovint persones de totes les posicions ideològiques la qüestionen, si més no quan paren atenció a l’aplicació pràctica d’aquest principi. Un govern format per funcionaris? Això és una tecnocràcia, no una democràcia!

El que passa és que d’entrada, l’experiència que tenim fins i tot als països considerats més democràtics, és la d’uns poders executius amb competències fortament extralimitades, com ara la d’exercir la iniciativa legislativa i la de dictar decrets que s’apliquen tal com ho fan les lleis, governs que poden ordenar indults anul·lant d’aquesta manera les sentències judicials o que poden fins i tot dissoldre les cambres legislatives per convocar noves eleccions. I aquestes només són les potestats que a un país com el nostre exemplifiquen l’extralimitació explícita del poder executiu.

Hi ha d’altres elements que reforcen l’hipertrofia que coneixem del poder executiu i que no són tant explícits. Per començar, el poder legislatiu està tant devaluat que a les eleccions per formar-lo es parla molt més del govern que formarà que no pas de les mesures legislatives que impulsarà. A l’Estat Espanyol els diputats i senadors electes no passen de ser uns compromissaris dels diferents partits que quasi no tenen altra missió que sumar matemàticament els seus vots en favor del respectiu candidat a president del govern, i posteriorment, no han de fer altra cosa que donar suport a les seves iniciatives, protegir-lo amb els seus vots de les iniciatives o censures de l’oposició i participar en la promoció pública del seu candidat i les seves propostes. Fins i tot la figura del president del legislatiu no passa de ser la d’un mestre de cerimònies o d’un moderador formal dels debats sense cap marge de discrecionalitat.

A d’altres països, com França o els Estats Units, es fan eleccions separades del cap de l’executiu per un costat i del membres de les cambres legislatives per l’altre, una opció millor des del punt de vista de la separació de poders, però que continua mostrant una subordinació dels altres poders al poder executiu «que és l’important». Quan es parla de la persona més poderosa dels Estats Units o de França ningú no pensa ni per un moment en el president de cap cambra legislativa.

Però si parlem de Democràcia i els representants electes pels ciutadans són els que formen el poder legislatiu, no hauria de ser aquest poder el prevalent no només en la teoria sinó també a la pràctica?

UNA PROPOSTA D’ORGANITZACIÓ PER AL PODER LEGISLATIU…

El Cap de l’Estat ha de ser el President del Legislatiu. Com a tal no ha de tenir cap superioritat jeràrquica sobre cap altre poder, singularment, no ha de tenir autoritat directa sobre cap element de l’executiu. Internament, ha de coordinar l’actuació de les comissions legislatives, formades per membres dels representants electes. Aquestes comissions han de ser les titulars últimes i exclusives de tota iniciativa legislativa, poden delegar en el poder executiu la redacció de reglaments en matèries ben delimitades i han d’informar positivament sobre el redactat final d’aquests reglaments abans no els sancioni el President del Legislatiu.

Les comissions legislatives designaran per a cada iniciativa legislativa un o més ponents que seran els responsables de coordinar el debat i la redacció del projecte de llei que es tracti i que finalment seran els encarregats de presentar-lo i fer la primera defensa a la cambra.

Cap membre del poder legislatiu ho hauria de ser per més de dos mandats de 4 anys.

El President del Legislatiu l’ha de triar la Cambra entre els diferents candidats sorgits de la mateixa i que es vulguin presentar. Per ser elegit s’hauria de tenir la diferència més gran entre vots favorables i contraris: un candidat que tingués dos vots favorables i cap de contrari (sent la resta abstencions) seria elegit per davant d’un altre candidat que tingués la majoria absoluta però només un menys de vots contraris. La regla de l’acceptació ha de prevaldre sobre la regla de la força.

… PER A L’ORGANITZACIÓ DEL PODER JUDICIAL…

El poder judicial estaria format per dos cosos diferents: jutges i fiscals. Tant els jutges com els fiscals serien nomenats i promocionarien en les seves respectives carreres seguint criteris estrictes i objectius de mèrits. Els mèrits en els jutges serien les sentències que acaben sent fermes i els mèrits en els fiscals serien el nombre de delictes i denúncies resoltes. Serien els fiscals els que instruirien els casos i dirigissin les investigacions amb els recursos que corresponguin segons la gravetat i complexitat dels delictes.

Un Consell format per representants electes dels cosos de jutges i fiscals, així com dels col·legis d’advocats, serà l’encarregat d’examinar els mèrits, fer els nomenaments i fer la distribució de recursos per a les investigacions de les fiscalies.

El Tribunal Suprem estaria format al 50% per jutges de notòria trajectòria i per antics ponents de les comissions legislatives del legislatiu. Tots els membres serien nomenats pel Consell amb caràcter indefinit, els primers es nomenarien seguint estrictes criteris de mèrits i els segons entre ternes de candidats proposats pel poder legislatiu per a cadascuna de les vacants. Un candidat rebutjat tres vegades no s’hauria de poder tornar a proposar.

… I PER A L’ORGANITZACIÓ DE L’EXECUTIU

Ja hem vist que el poder executiu ha de despullar-se de totes les competències i funcions que l’extralimiten, per convertir-se en això, en un executor del que dictin les lleis i sentenciïn els tribunals. També dèiem que els membres d’aquest poder han de ser els funcionaris públics.

Per què els funcionaris públics? Perque a semblança del que passa en el cas del poder judicial, l’execució de les polítiques descrites a les normes del legislatiu i la llei de pressupostos requereix independència de qualsevol mena de grup organitzat, a més de la perícia, capacitació i experiència necessàries per excel·lir en les tasques corresponents.

El comandament superior de l’Executiu pot ser individual o col·legiat. El poder legislatiu marcarà els objectius de l’acció de l’Executiu i avaluarà periòdicament als seus responsables observant el grau d’acompliment d’aquests objectius. Si aquesta avaluació no és satisfactòria, el legislatiu podrà ordenar el relleu del membre de l’Executiu responsable. Els membres de l’Executiu que superin aquestes avaluacions periòdiques podran continuar en el seu lloc.

Els funcionaris públics adquiriran aquesta condició en virtut de processos de selecció en els quals, com fins ara, s’apliquin els criteris de publicitat i pública concurrència, igualtat, mèrit i capacitat. Els mateixos principis s’aplicaran a l’hora d’assignar llocs de treball de major responsabilitat o dificultat tècnica, però en aquest cas s’aplicaria una condició limitativa addicional d’antiguitat. Aquesta condició és necessària per assegurar la professionalitat i el compromís amb la funció pública de les persones amb més responsabilitats, al temps que es contribueix d’aquesta manera a prevenir arbitrarietats en els nomenaments.

Un estricte règim d’incompatibilitats ha de prohibir l’exercici de feines en el mateix sector econòmic durant els dos anys anteriors a l’accés a la funció pública i els dos anys posteriors a la sortida de la funció pública pel motiu que sigui.

El model de gestió de l’Administració Pública ha de ser sempre el directe: quin sentit tenen les normes d’accés, promoció i compatibilitat aplicades a la funció pública, si a continuació es poden fer servir els recursos públics per contractar empreses que a la seva vegada contracten persones sense observar cap d’aquestes normes?

LA LLEI DE PRESSUPOSTOS

La Llei de Pressupostos, com llei que és, l’aprova el poder legislatiu, però les seves implicacions sobre els altres poders requereix una atenció especial.

El punt de partida ha de ser l’informe de l’Executiu respecte dels diners recaptats en l’exercici anterior i les diferències del final de l’exercici en més o en menys. L’import final resultant dels ingressos efectivament recaptats més el romanent positiu o negatiu de l’exercici és l’import total sobre el qual s’ha de construir la llei de pressupostos, no sobre prediccions macroeconòmiques sovint interessades. Si es vol augmentar o minvar aquest import total serà el legislatiu qui haurà d’augmentar o minvar de manera adequada taxes i tipus impositius per aconseguir l’efecte desitjat, donant per fet que les bases tributàries es mantindran constants. En un context de creixement això donarà peu a sistemàtics excedents pressupostaris que es poden fer servir, per exemple, per amortitzar deute acumulat com el que tenim actualment a l’Estat Espanyol. Si en comptes d’excedent es produeix dèficit, el pressupost de l’any següent l’haurà d’absorbir.

Després cada poder haurà de presentar les seves demandes de continuïtat i les seves propostes d’optimització:

  • El poder executiu un pressupost de continuïtat seguint els mateixos nivells de servei, més el pressupost i informe d’impacte dels projectes de millora de la gestió.
  • El poder judicial el propi, amb els ajustaments que suggereixin l’evolució dels índexs de criminalitat.
  • El poder legislatiu a través del seu president també haurà de fer el pressupost de funcionament que el correspon.

I a partir d’aquí, el legislatiu haurà de fer la distribució final de recursos i l’assignació d’objectius, recalculant els impactes de cada canvi de manera que l’import total establert es respecti.

versión en castellano: “Las Reglas de la Separación de Poderes

Publicat a Filosofia, Ideologia | Deixa un comentari
« Anteriors